Història de la Tuna de Vilanova
Història de La Tuna. Apunts:
En els seus orígens, aglutinava aquells estudiants que, per la seva condició econòmica, no podien costejar-se l’estada a la universitat, i que feien trobadures per fondes i hostals per aconseguir una mica de diners i un plat de sopa amb què mantenir-se. Per aquesta raó se’ls coneixia com a sopistes.
La Tuna és una institució universitària de caràcter cultural que manté vives les costums heretades dels estudiants espanyols del segle XIII. Es pot dir que la Tuna, més que una institució, és una tradició en si mateixa, i per això, per poder comprendre-la a fons, és necessari aprofundir una mica en la seva història i costums. Mantinguda pels joves estudiants que any rere any ingressen a les seves files, és un punt de trobada per a tots aquells universitaris amants del romanticisme, la nit, la música i els viatges.
Per a aquestes tasques, tocaven guitarres i bandúrries, i cantaven cobles populars. També feien servir les seves habilitats musicals per enamorar les donzelles que pretenien. D’això en queda constància en la primera referència escrita que hi ha sobre la Tuna, que es troba a l’arxiu de la Universitat de Lleida, on es prohibeix als estudiants fer rondes nocturnes sota pena de confiscació dels instruments.
Des de fa anys, i més encara avui dia, donada l’evolució de la societat, la Tuna ha perdut la seva funció com a mitjà de vida dels estudiants que la integren (encara que n’hi ha qui es paga part dels estudis amb el que en treu), i agrupa estudiants universitaris que, aficionats a la música i a les tradicions, gaudeixen de conèixer món, dones i noves sensacions, sense disposar d’un gran poder adquisitiu.
Una mirada a la història més recent de les Tunas ens porta a considerar que els anys 1950 a 1980 van ser els de màxim esplendor. Apareixen Tunas a la majoria de Facultats i Escoles Tècniques Universitàries arreu d’Espanya. En algunes facultats fins i tot es considera la Tuna com la seva imatge exterior, si aquest concepte es delimita adequadament. No en va, en els seus viatges solien saludar les autoritats acadèmiques i civils de la localitat abans de les seves actuacions i rondes. A les hemeroteques hi trobem suficients referències per adonar-nos d’aquest fenomen.
Són anys en què les tunas alternaven actuacions en teatres i espais públics amb els seus propis espectacles, amb intervencions en emissores de ràdio —especialment en espais de cap de setmana retransmesos en cadena—, a la incipient televisió i en les rondes nocturnes. És difícil trobar avui dia una dona que, en la seva joventut, no hagués desitjat escoltar una Tuna que li cantés sota el balcó.
En els darrers anys del segle XX, les noves tendències i gustos musicals predominants entre els joves, així com els interessos econòmics dels mitjans audiovisuals en la seva difusió, van propiciar la proliferació de conjunts, orquestres i cantants que van restar atractiu a les tunas. Això va fer que la seva presència al món de l’espectacle s’anés apagant. Tot i així, encara podem trobar Tunas en bona part de les universitats espanyoles, encara que diverses passen per períodes d’“inactivitat” i ressorgeixen més tard per altres breus períodes, un fet que cal comprendre com a part del pas del temps i, principalment, per l’abandonament obligat de la formació un cop finalitzats els estudis.
D’altra banda, la Tuna ha continuat mantenint vives totes i cadascuna de les tradicions heretades dels segles anteriors: vesteix amb vestits d’època, interpreta cançons populars amb els mateixos instruments (bé, els mateixos no —uns iguals però nous—), ronda les dones (a les quals continua enamorant amb les seves trobes), viatja (invitada o contractada en moltes ocasions per gent de tots els racons del món que vol gaudir de la seva música i simpatia) i reparteix la seva alegria pels carrers i restaurants a canvi d’alguna moneda que ajudi els seus integrants a completar la sempre escassa paga d’estudiant.
(Jaime M. Montanera) Alguns tunos recalcitrants han donat continuïtat a la seva participació dins de formacions que s’anomenen CuarentaTuna, CincuentaTuna, etc., uns moguts pel gust de continuar tocant i cantant les cançons de sempre i fer algun viatge col·lectiu, altres a mode de semiprofessió que enyoren la vida de farandula, conservant únicament la vestimenta de la tradició de la Tuna i que possiblement, si alguna vegada es van matricular, la seva aula preferida fos la “cafeteria”.
Tuna Universitaria de la Escola Tècnica de Perits Industrials de Vilanova i Geltrú
Celebràvem el seixantè (60è) encontre de la Promoció de 1961 de l’E.T.P.I. de Vilanova i la Geltrú (anomenada així des de 1978), durant el qual havíem ofert les nostres memòries de postgrau 1963 a 2024, recollides sota el nom de Miscel·lània, a la Dra. Marisa Zaragozá Monroig, directora de l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC EPSEVG).
A més, la vam sorprendre, per part dels qui pertanguérem a la Tuna durant el curs 1960-1961, amb la nostra Ronda des de Viena.
Ronda des de Wien
El desembre de 2010, un grup de Tunos del curso 1960-1961 vam tornar a Wien i Mariazell per commemorar i celebrar el 50è aniversari de la sortida més important de la nostra Tuna. L’Ambaixada d’Espanya ens va oferir una recepció durant la qual vam retre homenatge a Amalia Moritz per l’enregistrament que ens va fer per a Radio Nacional de España el 14 de desembre de 1960. A partir d’aquell enregistrament va sorgir la idea de “rondar les senyores de l’Ambaixada”, en el format que tens a les mans i que avui et dediquem.
Tuna ETPI ViG (mp4) Pasacalle: Sebastopol (Wien) Despierta niña despierta. Debajo de tu ventana (Wien) Rondalla (En esta noche clara) Noche perfumada Adiós con el corazón Carpeta amb 22 gravacions de Tuna en mp3
Va ser en aquell moment quan la Dra. Marisa Zaragozá i Jaume Pérez, cap de la Unitat de Suport Institucional i Relacions Externes, van anunciar que el contingut de la Miscel·lània podria ser presentat a la web institucional, a l’apartat d’Alumni, i em van preguntar: “Es suposa que la història de la vostra Tuna també està escrita o conservada en algun lloc i lògicament s’hauria de considerar la possibilitat de donar-li una referència en l’acte del 125è aniversari de la fundació de l’Escola a l’any 2026”.
Tot i que sóc un “guardià de coses de tot tipus relacionades amb les meves vivències”: fotografies, cartes, retalls de premsa, participacions en funerals, baptismes i matrimonis, i molt especialment, referint-me a la meva vida d’estudiant, a allò relatiu a la Tuna i als anys de la carrera entre 1955 i 1961, on podia trobar informació parcial i subjectiva, especialment pel que fa a les fotografies.
És una osadía, per la meva part, haver volgut elaborar una història de “la Tuna” després de més de 70 anys de la seva primera referència, ja que, malauradament, en queden poquíssims del Curs 1960-1961 i només un, que he localitzat, del curs 1954-1955. Per això, molts dels meus predecessores en la Tuna, dels quals hi ha constància gràfica (fotografies o en premsa), no puc reflectir en aquest opuscle les seves senyes personals, malgrat els esforços mentals que han realitzat: Argimir Valero Roca [C54-55], Marcel·lí Ferrer Garriga [C56-57], Antonio Palmer Covas [C62-63], Juan Ribas Cantero [C61-62], Marcel·lí Pascual Miró [C99-99].
Com que es tracta simplement d’una recopilació de dades, el que segueix a continuació és totalment objectiu, i per això mateix es reflecteix només a la capçalera de les pàgines. Aquest treball és, amb tota seguretat, de qualitat molt inferior i incomplet, ja que la major part de la documentació actualment escanejada prové de còpies o fotocòpies de paper químic, en comparació amb les memòries de les activitats universitàries recollides a la Delegació del SEU de Vilanova i la Geltrú, en què vaig treballar fins a 1961, manejàvem originals que, amb el canvi polític de 1975 —i, si no va ser abans—, van desaparèixer…
Vull i haig d’agrair a tots i cadascun dels “tunos” amb els que vaig conviure en actuacions, cercaviles, escapades, rondes i viatges, però molt especialment als que m’han precedit. Això em permet escriure, per molt que soni a senzill, que sense vosaltres tot això que s’explica no hauria sigut possible; a ells vull dedicar aquest treball en primera persona i molt especialment als que no puc citar amb nom i cognom.
Tuna de/del Districte Universitari - Tuna Universitària de ... - . Tuna de …
L’any 1945, Espanya comptava amb un sistema de districtes universitaris que definien la geografia de l’educació superior. Aquests districtes, establerts originalment l’any 1845, eren agrupacions de províncies entorn d’una universitat central. L’any 1945, els districtes universitaris eren Barcelona, Granada, Madrid, Múrcia, Oviedo, Salamanca, Santiago de Compostel·la, Sevilla, València, Valladolid i Saragossa.
Finalitzada la Guerra Civil, es van tornar a crear tunas en diferents facultats i escoles tècniques dins dels diversos districtes universitaris. Algunes tunas s’autodenominaven “Tuna de Districte” o “Tuna del Districte”, al·legant la seva antiguitat per haver-se fundat o per ser evolució d’altres preexistents, fins i tot des de la II República. No obstant això, segons una de les fonts consultades (¿Cuándo aparecen las Tunas de Distrito en España? Félix O. Martín Sárraga, historiador i president de Tuna Mundi), no es troben dades que acreditin l’existència de agrupacions estudiantils denominades “Tuna de Districte” ni “Tuna Universitària de Districte” durant el període anterior a la Guerra Civil espanyola. Per això es considera que va ser a partir de 1943 quan es van poder anomenar indistintament “Tunas Universitarias del S.E.U.” (com es feia des de 1939) o “Tunas del Districte Universitari”.
La publicació oficial més antiga trobada és l’opúscol «Que es el SEU», editat i publicat el 1954 per la Jefatura Nacional del Sindicato. Aquesta font, a la pàgina 33, parla de les Tunas Universitarias i no cita cap “Tuna de Districte” ni “Tuna del Districte”. Per tant, tenim un punt de partida veritable que assenyala que, encara que la premsa utilitzés el terme, oficialment no es denominaven “Tunas de Districte” el 1954.
La mateixa publicació afirma sobre les Tunas Universitarias a Espanya:
Hi ha Tunas Universitarias a les següents Jefatures del SEU: Barcelona, Granada, La Laguna, Madrid, Múrcia, Oviedo, Salamanca, Santiago de Compostel·la, Sevilla, València, Valladolid, Saragossa, Bilbao, Cadis, Còrdova, La Corunya, Lleó, Pamplona, Sant Sebastià i Tarrasa.
Existint aleshores les Tunas Universitarias del S.E.U. de Barcelona, Granada, La Laguna, Madrid, Múrcia, Oviedo, Salamanca, Santiago de Compostel·la, Sevilla, València, Valladolid, Saragossa, segons la mateixa argumentació, les corresponents a zones que no eren capçaleres de districte no serien Tunas de Districte sinó Tunas Universitarias del S.E.U. de les seves respectives ciutats; per exemple, la Tuna Universitaria del S.E.U. de l’Escola de Perits Industrials de Tarrasa.
També hi ha Tunas Universitarias a Barcelona constituïdes pels alumnes de les Escoles d’Enginyers i Perits Industrials conjuntament. A Madrid, als Facultats de Ciències, Ciències Polítiques i Econòmiques, Belles Arts, Comerç i Periodisme, i a Cartagena a l’Escola de Perits Industrials.
Aquesta estructura reflecteix la divisió legal i administrativa de l’educació superior espanyola de l’època, amb una clara jerarquia i control polític marcats pel règim franquista.
Anotació necessària:
La pròpia existència d’una Escuela de Peritos Industriales a Villanueva y Geltrú implica l’existència d’una “Jefatura del Sindicato Español Universitario local” depenent de Barcelona.
La Tuna va ser fundada en el curs 1954 – 1955 per José Luis de Miguel Val, que en va ser el primer cap, juntament amb Argimiro Valero Roca, José Luis Vidal Alcover, Francisco Porqueras Mestres, els germans José i Valentín Rua, i José Lleget, entre d’altres, comptant amb el suport incondicional de José Mª Ferrer Solér, cap local del S.E.U., principal actor pel que fa a la gestió administrativa, econòmica i política. Depenent del delegat d’Activitats Universitàries del SEU de Villanueva y Geltrú.
La directora musical va ser la professora de música Ángeles Montañés Ramolá, que a més de seleccionar les cançons a interpretar, observar l’evolució musical de cada aspirant amb el seu instrument, conjuntar els diferents instruments i dirigir els assajos, va haver de xifrar les partitures, un treball completament necessari i imprescindible perquè cada aspirant pogués prémer la corda a la nota precisa del seu instrument, ja que en aquell quinquenni que vaig pertànyer a la Tuna hi havia molts aspirants que no tenien els coneixements musicals mínims, és a dir, no podien ni sabien llegir els pentagrames.
Xifrar les partitures: El mànec d’un instrument musical de corda està dividit en “trastes”. Quan fas vibrar una corda de l’instrument, emitiràs una nota segons la posició del traste que es prem amb els dits de la mà, generalment l’esquerra.
Xifrar una partitura: sobre unes línies, a manera de pentagrama, que representaven els 6 parells de cordes en bandúrries i laüdes o les 6 cordes de les guitarres, es col·loca un número que indica el traste que cal prémer per obtenir la nota correcta quan, amb una pua (plectre), fas vibrar el parell de cordes segons la línia, o la corda en les guitarres.
La Tuna va actuar per primera vegada, encara sense targes, a l’Aula Magna de l’Escola de Pèrits Industrials, denominació que rebien els estudis en aquella època Escola d’Enginyers Tècnics Industrials posteriorment, el 7 de març de 1995 festivitat de Sant Tomàs d’Aquino patró dels estudiants. Els instruments que van sonar per primera vegada i posteriorment amb lleugeres variants en el seu nombre van ser: l’acordió i les guitarres que harmonitzaven les notes de les bandurrias i llaüts en les cançons interpretades, majoritàriament, a l’uníson dels tunos.
La Tuna va disposar de 19 vestits, la tela de pana, amb un escut dissenyat per a la mateixa i brodat a mà. Els escuts de cada vestit van ser confeccionats per diferents noies de la localitat que a l'any de la fundació de la Tuna feien el Servei Social de la Secció Femenina de la Falange, activitat obligatòria per a determinades dones. Si paraves atenció a cadascun dels brodats, magnífics treballs manuals, podies veure petitíssimes diferències pròpies d'un treball manual realitzat per mans diferents, és clar que havies d'haver rebut una lliçó relativa als brodats, tipus i classes.
Cada vestit de la nostra Tuna estava compost per:
Jaqueta cenyida al bust o Jubón: Totalment negre, amb un bony a l’espatlla esquerra denominat farol o fanal, en no adoptar per la beca i utilitzar la capa recolzada sobre l’espatlla dreta. A la jaqueta, cenyida per un cinturó de pana negre amb sivella, a l’aturada del pit a la banda esquerra se li havia cosit l’escut de la Tuna brodat per les joves de Vilanova.
*El jubó se cita documentalment per primera vegada a la península ibèrica el 1377, i al segle XVI se’n va generalitzar l’ús com a peça lleugera.
Camisa generalment de color blanc sota la jaqueta: En principi es van complementar amb encaixos als colls i punyetes de les mànigues. Després del primer any es va deixar d’utilitzar els enciams i punyetes per evitar donar una imatge negativa a causa de la difícil conservació de les puntes. La nostra Tuna no va utilitzar mai les Camisa amb chorreras (camises adornades amb volants o puntes al coll i als punys).
Els pantalons eren de tipus cervantins, calçons cenyits sota el genoll per mitjà d'una sivella, inspirats als usats sobretot als segles XVI i XVII. Les calces, mitges calces, o simplement mitges, que cobreixen mitja cama subjectades per lligues per sota del genoll. Les sabates normals de cordons de color negre. Alguns Tunos van utilitzar el trenat dels cordons de les sabates per subjectar una sivella metàl·lica que simulés o recordés un tancament de sabates antic. La capa, peça de vestir llarga i solta, sense mànigues, oberta per davant, que s'emporta sobre els vestits. No és res més que el manteig dels estudiants antics, d'origen eclesiàstic. La capa, a més de fidel protectora del tuno en les seves nits de fred, en representa dues de les condicions fonamentals: la de viatgers infatigables i la de galant. L'interior o folre de la capa, així m'ho van explicar, havia de ser del color del districte universitari (vermell) o, segons altres versions, el de la carrera quan al districte universitari hi hagués més d'una tuna, la Tuna podia triar.
José Luis de Miguel Val Fundador y 1er Cap de la Tuna
Els fundadors de la Tuna de Vilanova possiblement haurien d’optar pel color marró que correspondria amb el de la Beca per a Enginyeria i Arquitectura del Districte Universitari de Barcelona que com s’ha dit abans sembla que era el vermell, sense que hagi pogut constatar aquesta afirmació llevat que vaig veure en diverses ocasions que era vermell el color del folre de la capa de la Tuna. Els fundadors de la Tuna de “Vilanova” no obstant van optar pel color verd… per no ser igual que les altres.
11/12/2010 celebrem el 50 Aniversari de la nostra sortida de tuna a Mariazell, en les paraules d'agraïment pel sopar ofert per l'Ajuntament a l'Hotel Drei Hasen entre altres coses es va poder sentir:” …s'hauran adonat que l'interior de les nostres capes és de color verd des de la fundació de la Tuna fa ja les 6 marró o simplement negre, li pregunto avui a un dels fundadors present avui aquí Valero: va ser una premonició que escollíssiu el color verd de les nostres capes per ser el color del Land de Steiermark i per tant el de Mariazell…”
Les Cintes de les capes que llueixen els tons pot provenir de pretendents femenins?, d?una mare, o de les amigues. No obstant això, la tradició ens diu que: ”la dama rondada lliurava una les cintes amb què se subjectava els cabells a un dels tons.”
Actualment (1955-1961), les dames (les joves i no tan joves) no porten cintes als seus cabells, per tant portar cintes a les capes deixa de tenir un recolzament historicocultural, no obstant se segueix continuant amb aquesta tradició i és un veritable repte personal exhibir més cintes que els teus companys. Els florons que subjecten a la capa una o diverses cintes reben el nom d’escarapel·la.
Al gipó i a l’avantbraç esquerre lluïa l’escut del S.E.U., també brodat. A sota, alguns tunos, a més, hi afegien, sols o sobre una escarapel·la, una cullera i una forquilla de fusta creuades d’uns ±7 cm, volent recordar la tradició de l’antic tuno que duia els coberts per gaudir de la sopa amb què se’l recompensava per les seves actuacions. En aquest lloc, a l’avantbraç esquerre, altres tunos hi afegien, si hi havia escarapel·la, una cinta, lògicament més curta, que li havia regalat la persona més estimada, “la núvia o la mare”. En aquest cas podíem veure qualsevol combinació de cullera/forquilla de fusta amb o sense cinta.
Els fundadors de la Tuna van optar per no fer servir la beca. La beca és la banda de drap, seda o feltre, de color que identifica cada branca universitària, i es col·loca sobre el pit i les espatlles, en forma de V (uve). Antigament indicava que el seu portador estava becat per la seva universitat, i com a becari disposava d’una ajuda que li feia menys costosa la seva estada. Els colors de la beca i l’escut que hi figura brodat identifiquen la universitat i la facultat o l’escola tècnica en què estudia el tu. La beca és lliurada al tun pels seus companys quan aquests consideren que ha assolit el grau de coneixements musicals i prou experiència per al desenvolupament en les diverses situacions que en les activitats de la tuna es donen, i pot així representar correctament la seva tuna. L’acte en què es lliura la beca és anomenat bateig.
La magnífica Bandera o Banderín de la Tuna de Vilanova en una cara i sobre fons de seda grisa tenia l’escut de la carrera brodat amb fil de plata amb la llegenda Tuna de l’Escola de Pèrits Industrials – Villanueva i Geltrú, al revers l’escut del Sindicat Espanyol Universitari (SEU)6 Desa.
Recreación de las caras de la Bandera o Banderín:
A qui representaven les Tunas? Tenia alguna missió o obligació concreta?
Si bé el seu nom indica una identitat concreta: Tuna de l’Escola de Pèrits Industrials – Vilanova i la Geltrú, no és menys cert que, tal com s’ha dit abans, la seva dependència depenia del S.E.U., almenys fins als canvis polítics posteriors a la meva època d’estudiant.
Tanmateix, el nom de la Universitat, Facultat o Escola de Pèrits Industrials, en el nostre cas, unit a la seva ubicació, Vilanova i la Geltrú, donava a entendre d’alguna manera que la Tuna era la representació dels estudiants que cursaven els seus estudis en una Escola, Facultat o Universitat determinada. Si bé en determinats actes i ambients se’ns concedia, almenys a la nostra Tuna, l’honor, el privilegi de la representativitat no sols dels estudiants, sinó també de l’Escola, i que com a universitaris enteníem que comportava la RESPONSABILITAT. Això, juntament amb els meus companys, així ho vam assumir, per després intentar transmetre-ho als nous quan em va tocar.
Lògicament, en una activitat voluntària poques obligacions s’assumeixen, llevat de les pròpies de l’activitat. En aquest cas podríem dir la de no destrossar les peces musicals en les nostres actuacions i donar una imatge personal correcta, educada i formal però no exempta de diversió; és a dir, el que hauria de ser un jove universitari normal. Les úniques obligacions no escrites, en la meva època, eren ser presents en l’Acte Acadèmic de les Festes de Sant Tomàs d’Aquino (Patró dels Estudiants), en els actes i conferències que es desenvolupessin a l’Escola quan es considerava convenient la presència de la Tuna, i en el mateix pla en relació amb les efemèrides i esdeveniments de la ciutat suggerits pel Cap local del S.E.U. o complint la petició o indicació de l’Alcalde de la ciutat.
La nostra activitat privada, per dir-ho així, consistia en actuacions i rondes a “Vilanova” i a les ciutats i poblacions que visitàvem; no oblido els passacarrers per fer-nos notar en tots dos casos, així com les preferides a les emissores locals per fer-nos sentir. Com es podrà comprovar, les nostres sortides durant l’any no eren més de 4 o 6. No practicàvem el “parxe de cap de setmana” ja que, entre altres coses, al juny havíem de lliurar les notes sense cap suspens als nostres pares, cosa que trencava, almenys per a la família, la visió estereotipada del tuno de l’època: estudiant festiu, amb poques hores de classe a les seves esquenes i repetidor de cursos.
Sense entrar en les subvencions i donacions que es devien obtenir per comprar els vestits i la bandera o banderí en els seus inicis, totes les promocions següents havíem d’obtenir diners per pagar la Professora, la tintoreria i la sastreria per al manteniment i custòdia dels vestits, la reposició del cordatge dels instruments i les panderetes (cada cop més cares i menys duradores). Cada tuno aportava el seu instrument de corda.
Com, doncs, s’obtenien les pessetes necessàries? Mitjançant actuacions en teatres i locals. En la nostra època molts cinemes i teatres oferien “matinals”, és a dir, espectacles abans del migdia. Per a nosaltres era una oportunitat per presentar el nostre espectacle, veure cartells de “Amunt la Tuna”, bé a percentatge de taquilla o llogant el local a un preu més assequible que a la tarda o la nit. El repertori de la Tuna és sobretot cançó estudiantil, començant pel gènere pròpiament dit, que és la cançó de ronda, que apareix des de les primeres cançons líriques europees, i que té la seva versió en la música popular, on sempre s’hi troben cançons de serenata i passacarrers, etc. Bona part del repertori tunantesc, les més populars, no tenen autor conegut.
Ronda de La Lluna, més coneguda com a Ronda o Serenata
La nostra Ronda es componia de les fases o parts següents: Amb força puntualitat ia l’hora acordada. la Tuna s’acostava al punt de trobada (casa de la rondada) sonada la cercavila, es col·locava davant del balcó. Anunciava la seva arribada cantant a…
(el nom de la rondada) surt al bacó que la Tuna està esperant per cantar-te una cançó i beure el teu vi blanc (3 vegades)
Amb la Nena, les seves amigues i altres acompanyants al balcó una cançó de ronda; una altra que demanava la rondada i una o dues més al carrer.
Pujàvem a casa seva, i després de la primera copa, cançons, xerrada, peticions de cintes, fotografies, més copes, canapès i pastissos, fins a esgotar més o menys el temps previst. Abans de finalitzar la ronda, rebíem, gairebé sempre del pare, un sobre amb la quantitat de pessetes que prèviament s’havia acordat.
En sortir de la casa i mirant la Nena iniciàvem l’adéu amb el cor, una vegada; donàvem mitja volta i ens allunyàvem seguint cantant la cançó almenys 2 o 3 vegades baixant el nivell sonor fins que enteníem que no se’ns sentia… i així entre 3 i 5 vegades per nit.
"Dar el Parche"
"Dar el Parche" amb la Tuna era (és) l'acció de sol·licitar una prestació econòmica després o mentre s'interpreta una cançó passant la pandereta normalment a terrasses, restaurants o llocs amb certa afluència de públic. La nostra Tuna des de 1958 quan “donava el pegat” en funció de la quantitat rebuda oferíem un banderí o un Tuno amb agulla.
Sortides de la Tuna: A títol indicatiu es relacionen les ciutats i poblacions visitades
A títol indicatiu, es relacionen les ciutats i poblacions visitades (les que estan en negreta es van repetir més d’una vegada).
Vilanova i la Geltrú, Barcelona, Igualada, Montserrat, Sitges, Vilafranca del Penedès, Tarragona, El Vendrell, Montblanc, Picamoixons, Reus, Tortosa, Valls, Lleida, Tàrrega, Figueres, Palma de Mallorca, Manacor, València, Barbastre, Jaca, Pamplona, Sant Sebastià, Tolosa, Logronyo, Calahorra, Saragossa.
A França: Thuir, Montpeller, Marsella, Niça.
A Montecarlo: Mònaco.
A Itàlia: Gènova, Milà.
A Österreich (Àustria): Innsbruck, Graz, Viena, Mariazell, Salzburg.
A Deutschland (Alemanya): Landsberg am Lech, Memmingen, Friedrichshafen.
A Schweiz (Suïssa): Berna, Lausana, Ginebra.
Com passa amb altres tunes, aquestes passen períodes d’inactivitat per manca de components. La Tuna de “Vilanova i la Geltrú” està inactiva en aquests moments (2025) i només es troben dues referències de 1965 que n’anuncien la reparació.
El 1966, per pujar a Montserrat per acompanyar la Jugend Musikapelle de Mariazell, només vam localitzar vuit vestits i la bandera, per la qual cosa, si ens atenim a la documentació obtinguda per confeccionar aquestes notes, s’ha de donar com a desapareguda a l’inici del curs 1967-1968 o l’anterior.
L’any 1992 va ser creada la Tuna Femenina de l’Escola Politècnica de Vilanova i la Geltrú com a Tuna Pardilla, i va ser apadrinada el 1996 per la Tuna de Farmàcia (¿Barcelona?) i la Tuna Femenina de Tenerife.
Segons la font consultada: “La seva creació com a Tuna Femenina es deu a l’evolució dels costums i tradicions de les tunes, que inicialment eren exclusives d’homes.” La Tuna Pardilla, en el 2001, Centenari de l’“Escola”, ja estava inactiva des de feia almenys cinc anys.
No vull entrar en cap tipus de discussió, i molt especialment amb la justificació de la notícia anterior: ‘…inicialment eren exclusives d’homes’ amb data de 1992. Simplement voldria afegir que des d’abans de 1936 i després de 1945 hi va haver tunes mixtes a Espanya, en universitats i facultats, possiblement amb una afluència femenina important, cosa que pot contrastar-se mitjançant els cercadors habituals de documentació, sense que això desvirtuï el fet que predominessin les tunes masculines, entre altres raons per la seva tradició.
No sé què hauria passat a “Vilanova” en el curs 1955-1956 i posteriors, si a la nostra Escola hi hagués hagut un nombre significatiu d’alumnes en lloc de ser testimonial, dues o tres com crec recordar.